La poesia jesuítica llatina a Lleida al segle XVIIIMiquel Dòria (estudi, edició i traducció de la seva obra)

Resumen

Aquest treball dóna a conèixer l’obra poètica d’un jesuïta que havia romàs oblidat com és Miquel Dòria (Arfa 1737- Gènova 1819). Donat que la seva producció literària es limita a dos poemes (una ègloga i un epos) i dos sèries de discursos, tots ells en llatí, hem centrat l’atenció en els primers fent-ne una edició crítica, proposant-ne una traducció rítmica al català, i estudiant tant el contingut com la forma d’aquests poemes. A la introducció he situat aquesta poesia en el seu context històric, geogràfic i literari, marcat per la influència que va tenir el cercle cultural de Josep Finestres i la Universitat de Cervera en tots els col·legis de la província jesuítica d’Aragó, a la qual pertanyien Lleida ¿que és on probablement va compondre aquests poemes com a professor de gramàtica i retòrica (1764-1767)¿ i els altres col·legis per on havia passat com a estudiant abans de la seva ordenació com a sacerdot. També ofereixo totes les dades biogràfiques que he aconseguit trobar sobre l’autor, on cal destacar el periple que va començar amb motiu de l’expulsió de la Companyia de Jesús ordenada per Carles III al 1767, així com la seva intervenció en la restauració de l’orde. Després de les conclusions ofereixo també l’edició i traducció dels discursos que va escriure, així com uns annexos que contenen altres documents vinculats al nostre poeta. Finalment, a manera de complement, edito i tradueixo una mostra de poesia jesuítica llatina publicada a Lleida a començaments del segle XVIII ¿de caire fonamentalment panegíric¿ perquè hom pugui fer-se una idea de l’evolució que ha experimentat aquesta poesia. L’objectiu principal d’aquest estudi és destacar l’obra poètica de Miquel Dòria com a mostra de la poesia llatina que es practicava als col·legis jesuítics de la segona meitat del segle XVIII a l’àmbit de la província d’Aragó. D’aquesta manera també ampliem el corpus de la poesia humanística llatina d’aquest segle, que pràcticament no ha rebut l’atenció dels filòlegs. Pel que fa a l’edició dels textos, he seguit el mètode tradicional de la crítica textual o ecdòtica. De totes maneres, cal aclarir que, com que es tracta de manuscrits únics (codices unici), no ha calgut parlar de variants manuscrites ni fer una collatio codicum per construir un stemma codicum pel mètode lachmannià, però sí hem parlat de variables perquè sovint trobem que el text hològraf ofereix diverses opcions, especialment en la part de l’epos que va romandre en fase d’esborrany. Quant a la traducció, en el cas dels poemes he ofert una traducció rítmica basada en la correspondència entre síl·labes llargues o breus del llatí amb les tòniques i àtones del català; he seguit en això les pautes de Josep Bargalló (1991) per l’adaptació al català dels versos clàssics. Naturalment, en el cas dels discursos he fet una traducció en prosa, i també he traduït en prosa la part de l’epos que es troba en fase d’esborrany en la mesura que no ho podem considerar un text acabat. D’altra banda, l’estudi i comentari dels textos pretén donar eines d’interpretació als diferents passatges; he buscat les fonts clàssiques, bíbliques o humanístiques de molts passatges, que he reflectit tant a les notes a peu de pàgina com als comentaris, i també he il·lustrat als comentaris ¿no a les notes¿ aquells passatges que contenen referents culturals, l’anomenat aparat de realia (mitologia, història, geografia...).