Eficacia de la radiofrecuencia monopolar capacitiva resistiva y de las técnicas de inducción miofascial en el síndrome de dolor pélvico crónico

Resum

Antecedents La síndrome dolor pelvià crònic (SDPC) es defineix com a “dolor de causa no oncològica, intermitent o constant, en la part inferior de l’abdomen o de la pelvis, tant en homes com en dones, d’almenys 6 mesos de durada, i amb conseqüències negatives que poden ser de tipus cognitiu, conductual, sexual i emocional”. Té una elevada prevalença tant en dones com en homes, i en el 61% dels casos l’etiologia és desconeguda. La teràpia manual és el tractament de primera línia fisioterapèutic més utilitzat i, dins dels tipus de tècniques que existeixen, es troben les tècniques d’inducció miofascial (TIM), que mitjançant moviments suaus específics ajuden a la relaxació i oxigenació dels teixits. L’altre tractament utilitzat de manera més nova en patologies uroginecològiques és la radiofreqüència monopolar capacitiva resistiva (RFMCR), que consisteix en una estratègia no invasiva que afavoreix la regeneració dels teixits i la promou la reducció del dolor mitjançant l’acció de corrents elèctrics de baixa freqüència. Malgrat la seva eficàcia demostrada en altres patologies musculoesquelètiques i del seu ús habitual en la pràctica clínica de fisioteràpia, no hi ha evidències científiques suficients i de qualitat metodològica en relació amb el seu paper en el maneig de la SDPC. Objectius Avaluar si l’aplicació de teràpia de radiofreqüència monopolar capacitiva resistiva (RFMCR) associada a tècniques fisioterapèutiques d’inducció miofascial (TIM) juntament amb educació sanitària aporta benefici respecte a les tècniques fisioterapèutiques d’inducció miofascial i educació sanitària per si soles, en el maneig dels pacients amb la síndrome de dolor pelvià crònic (SDPC). Mètodes Per a determinar l’efecte de les TIM per si soles es va realitzar un estudi quasi experimental abans-després en una mostra de 50 pacients. Per a determinar l’eficàcia d’afegir la RFMCR a les TIM en pacients amb la SDPC, es va dissenyar i es va realitzar un assaig clínic aleatoritzat triple cec en 81 pacients de tots dos sexes. Resultats En l’estudi quasi experimental es van incloure 50 pacients (27 dones i 23 homes), amb una edat mitjana de 44.8 anys (DE 12.1) i una durada mitjana dels símptomes de 58.3 mesos (DE 60.5). L’anàlisi per protocol va mostrar que la intensitat del dolor mitjançant l’escala visual analògica (EVA) va disminuir en 3.99 punts al final de la intervenció i la qualitat de vida mitjançant el qüestionari de salut SF-12 va millorar en els sumatoris físic i mental en 5.45 i 5.87 punts, respectivament (p<0.05). L’adherència va ser del 86.7%. En l’assaig clínic aleatoritzat triple cec es van incloure 81 pacients (67.9% dones) amb una edat mitjana de 43.6 anys (DE 12.9). La RFMCR va disminuir les puntuacions de l’EVA més de 2 punts en el grup intervenció (p<0.05), i la qualitat de vida mitjançant el SF-12 va millorar en 5 punts, sense significació estadística. No es van observar efectes adversos i l’adherència va ser del 86.4%. Conclusions Aquests estudis demostren que la RFMCR juntament amb les TIM i amb educació sanitària en relació amb el maneig del dolor, són tècniques eficaces per a disminuir la intensitat del dolor i millorar la qualitat de vida dels pacients amb la SDPC a curt termini.